viernes, 24 de marzo de 2017

Que la mort em trobi sembrant cols al meu jardí

Santiago Beruete, jardinòsof
Tinc 55 anys. Vaig néixer a Pamplona i visc a Soc antropòleg i doctor en Filosofia. Visc aparellat, sense fills. Política? Votar una persona honesta. Creences? Humilitat, valentia i alegria: això ensenya cuidar un jardí. És savi
VÍCTOR AMELA
IMA SANCHÍS
LLUÍS AMIGUET
Descripció: “Que la mort em trobi sembrant cols al meu jardí”L
V | Foto: Ana Jiménez
“Que la
 0
20/03/2017 01:28 | Actualizado a 20/03/2017 02:43Lea la versión en castellano
‘Jardinosofía’
Cito Santiago Beruete al jardí de l’hotel Alma, i s’entusiasma: jardí i ànima, agermanats! D’això tracta el seu Jardinosofía ( Turner), llibre exquisidament escrit que explica “una història filosòfica dels jardins”: un viatge bonic, útil i bo pel temps i l’espai. Ens llegeix Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i Voltaire (cada llibre és un jardí portàtil!), ens explica com Mandela es va sentir lliure quan va veure com al seu jardí de la presó germinava una llavor, indiferent al de­sori del món... L’efímer i l’etern, al jardí! Con­reant-lo, ell et conreaa tu. Felicitat és florirper dins. El filòsof no s’enfila a una càtedra: rega un test. La revo­lució: tenir cura d’una flor. Estimar, això és.
Es jardiner?
Soc filòsof. Però el meu mestre filosòfic va ser un jardí.
Més que Plató?
Sí! També els savis grecs filosofaven en jardins...
No ho sabia.
Acadèmia de Plató, Liceu d’ Aristòtil, Gimnàs d’ Antístenes, Jardí d’ Epicur... Horts, jardins! I Teòcrit, deixeble d’ Aristòtil, és el pare de la botànica.
Com era el seu jardí-mestre?
Em vaig divorciar, ho vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc. Per fer alguna cosa, el vaig netejar, delimitar, vaig treure pedres, vaig fer bancals, vaig llaurar, sembrar, conrear... i em vaig guarir!
De quina malaltia es va guarir?
De la meva confusió, de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota aquesta tecnolatria nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i t’agenolles, i les mans s’encalleixen... i aprens!
Què aprens?
Paciència, entrega, constància... i humilitat, que justament ve d’ humus!
Terra adobada, oi?
Del pòsit, de la caca, del més baix i degradat, brollaran coses bones, útils i boniques. Això és el jardí i això busca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia (teràpia de l’ànima); Sòcrates ja ho ensenyava.
Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?
Això sostinc, perquè el jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia: com viure bé?
Aquesta és la pregunta fonamental?
Sens dubte. La va formular Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem ­aixecat un sistema filosòfic rere l’altre...
I la resposta... era un jardí?
El grandíssim Epicur –la seva escola es va dir El Jardí!– va ensenyar que exercitar-te en el bon viure implica exercitar-te en el bon morir. I arriba l’epicuri Montaigne per resumir-ho en una frase il·luminadora...
Quina frase?
Així ho va dir Montaigne: “Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella com al meu jardí imperfecte”.
Bravo! I res més.
Res més: arriba la mort... i ell sembra! Tan tranquil, sembra! Què més hi puc afegir?
Res més. La vida continua... i aquesta entrevista s’ha acabat!
És cert, però anoti aquest ensenyament de Shakes­peare: “El teu cos és el teu jardí, on exerceix de jardiner la teva voluntat”.
Fèrtil metàfora, la del jardí...
Creixerà entre nosaltres la verdolatria, reacció a la creixent asfaltització urbanícola de la humanitat. Als mandats imperants –velocitat, immediatesa i maximització de beneficis– jo hi contraposo els valors del jardí...
Com ara...
Atenció, contemplació meditativa i goig sensorial de la bellesa. Contra lucropatia, hortoteràpia! Necessitarem més i més horts urbans, més i més jardins interiors...
Tant de bo això pugui salvar-nos.
Voltaire, el pare de la Il·lustració, ho aprovaria: “No hi ha millor vida filosòfica que con­rear el teu propi hort”, va escriure.
Igualem jardí i hort?
Al meu jardí hi tenia fruiters, aromàtiques i hortalisses. El millor jardí del món és el del castell de Villandry, obra d’un espanyol al Loira: el componen verdures, hortalisses, fruites..., tot comestible! I és preciós, una ­joia! Ho té tot: és bonic, útil i bo.
“Tenia”, em diu: ja no té jardí?
No aquell jardí al bosc: ara en cuido un altre al terrat de casa meva, a Dalt Vila.
Però el jardí... jivaritza, sotmet i retorça la natura una miqueta o molt...
Sí, el jardí és paradoxal: natura antropitzada, natural i artificial alhora, alhora tortura l’element i l’exalta... Per pànic a la natura la delimitem i domestiquem, per així poder llegir-la i controlar-la. El jardí, sí, és ambivalent..., com nosaltres mateixos!
Des de quan fem jardins?
Gravats egipcis testifiquen que fa 5.000 anys: potser l’ofici més vell del món...
El jardí reflecteix una cultura?
Sí, veus la sensibilitat de cada època en els seus jardins: renaixentista, barroc, romàntic... El jardí de Versalles, tan cartesià!
Passa el mateix fora d’Occident?
Diu un proverbi xinès: “Vols ser feliç una hora? Beu vi. Vols ser feliç un dia? Casa’t. Vols ser feliç tota la vida? Fes-te jardiner”. Cultiva el jardí, i ell et cultiva a tu.
I ens guarnim amb flors...
L’home prehistòric cobria de flors els morts. Collir flors ajuda a pol·linitzar-les: la flor et sedueix... en benefici seu.
La ciència ja ha verificat que veure arbres enforteix la salut immunològica.
I de la fotosíntesi vegetal ve la vida! Parla el neurobiòleg Stefano Mancuso: “De tots els éssers vius, els animals som només el 0,1%, la resta és vegetal!”. Sigueu més humils, animalistes: siguem-ne tots, més aviat.
Sortim al jardí per fer-li la foto...
Al jardí! La nostra cultura –de cultivar– ens explica que anem del Jardí de l’ Edèn al Jardí del Paradís: el jardí simbolitza el món vi­vible. Anem al jardí, a la vida bona! I potser serem, un dia, els jardiners del cosmos.
 Comparte en Facebook  Comparte en Twitter 

miércoles, 1 de junio de 2016