Santiago
Beruete, jardinòsof
Tinc 55
anys. Vaig néixer a Pamplona i visc a Soc antropòleg i doctor en Filosofia.
Visc aparellat, sense fills. Política? Votar una persona honesta. Creences?
Humilitat, valentia i alegria: això ensenya cuidar un jardí. És savi
VÍCTOR AMELA
IMA SANCHÍS
LLUÍS AMIGUET
L
V | Foto: Ana Jiménez
“Que la
0
20/03/2017 01:28 | Actualizado a
20/03/2017 02:43Lea la versión en castellano
‘Jardinosofía’
Cito Santiago Beruete
al jardí de l’hotel Alma, i s’entusiasma: jardí i ànima, agermanats! D’això
tracta el seu Jardinosofía ( Turner), llibre exquisidament escrit que explica
“una història filosòfica dels jardins”: un viatge bonic, útil i bo pel temps i
l’espai. Ens llegeix Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i Voltaire (cada llibre
és un jardí portàtil!), ens explica com Mandela es va sentir lliure quan va
veure com al seu jardí de la presó germinava una llavor, indiferent al desori
del món... L’efímer i l’etern, al jardí! Conreant-lo, ell et conreaa tu.
Felicitat és florirper dins. El filòsof no s’enfila a una càtedra: rega un
test. La revolució: tenir cura d’una flor. Estimar, això és.
Es jardiner?
Soc filòsof. Però el
meu mestre filosòfic va ser un jardí.
Més que Plató?
Sí! També els savis
grecs filosofaven en jardins...
No ho sabia.
Acadèmia de Plató,
Liceu d’ Aristòtil, Gimnàs d’ Antístenes, Jardí d’ Epicur... Horts, jardins! I
Teòcrit, deixeble d’ Aristòtil, és el pare de la botànica.
Com era el seu jardí-mestre?
Em vaig divorciar, ho
vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc.
Per fer alguna cosa, el vaig netejar, delimitar, vaig treure pedres, vaig fer
bancals, vaig llaurar, sembrar, conrear... i em vaig guarir!
De quina malaltia es va guarir?
De la meva confusió,
de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota
aquesta tecnolatria nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i
t’agenolles, i les mans s’encalleixen... i aprens!
Què aprens?
Paciència, entrega,
constància... i humilitat, que justament ve d’ humus!
Terra adobada, oi?
Del pòsit, de la
caca, del més baix i degradat, brollaran coses bones, útils i boniques. Això és
el jardí i això busca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia
(teràpia de l’ànima); Sòcrates ja ho ensenyava.
Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?
Això sostinc, perquè
el jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia:
com viure bé?
Aquesta és la pregunta fonamental?
Sens dubte. La va
formular Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem aixecat
un sistema filosòfic rere l’altre...
I la resposta... era un jardí?
El grandíssim Epicur
–la seva escola es va dir El Jardí!– va ensenyar que exercitar-te en el bon
viure implica exercitar-te en el bon morir. I arriba l’epicuri Montaigne per
resumir-ho en una frase il·luminadora...
Quina frase?
Així ho va dir
Montaigne: “Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella
com al meu jardí imperfecte”.
Bravo! I res més.
Res més: arriba la
mort... i ell sembra! Tan tranquil, sembra! Què més hi puc afegir?
Res més. La vida continua... i aquesta entrevista s’ha acabat!
És cert, però anoti
aquest ensenyament de Shakespeare: “El teu cos és el teu jardí, on exerceix de
jardiner la teva voluntat”.
Fèrtil metàfora, la del jardí...
Creixerà entre
nosaltres la verdolatria, reacció a la creixent asfaltització urbanícola de la
humanitat. Als mandats imperants –velocitat, immediatesa i maximització de
beneficis– jo hi contraposo els valors del jardí...
Com ara...
Atenció, contemplació
meditativa i goig sensorial de la bellesa. Contra lucropatia, hortoteràpia!
Necessitarem més i més horts urbans, més i més jardins interiors...
Tant de bo això pugui salvar-nos.
Voltaire, el pare de
la Il·lustració, ho aprovaria: “No hi ha millor vida filosòfica que conrear el
teu propi hort”, va escriure.
Igualem jardí i hort?
Al meu jardí hi tenia
fruiters, aromàtiques i hortalisses. El millor jardí del món és el del castell
de Villandry, obra d’un espanyol al Loira: el componen verdures, hortalisses,
fruites..., tot comestible! I és preciós, una joia! Ho té tot: és bonic, útil
i bo.
“Tenia”, em diu: ja no té jardí?
No aquell jardí al
bosc: ara en cuido un altre al terrat de casa meva, a Dalt Vila.
Però el jardí... jivaritza, sotmet i retorça la natura una miqueta o
molt...
Sí, el jardí és
paradoxal: natura antropitzada, natural i artificial alhora, alhora tortura l’element
i l’exalta... Per pànic a la natura la delimitem i domestiquem, per així poder
llegir-la i controlar-la. El jardí, sí, és ambivalent..., com nosaltres
mateixos!
Des de quan fem jardins?
Gravats egipcis
testifiquen que fa 5.000 anys: potser l’ofici més vell del món...
El jardí reflecteix una cultura?
Sí, veus la
sensibilitat de cada època en els seus jardins: renaixentista, barroc,
romàntic... El jardí de Versalles, tan cartesià!
Passa el mateix fora d’Occident?
Diu un proverbi
xinès: “Vols ser feliç una hora? Beu vi. Vols ser feliç un dia? Casa’t. Vols
ser feliç tota la vida? Fes-te jardiner”. Cultiva el jardí, i ell et cultiva a
tu.
I ens guarnim amb flors...
L’home prehistòric
cobria de flors els morts. Collir flors ajuda a pol·linitzar-les: la flor et
sedueix... en benefici seu.
La ciència ja ha verificat que veure arbres enforteix la salut
immunològica.
I de la fotosíntesi
vegetal ve la vida! Parla el neurobiòleg Stefano Mancuso: “De tots els éssers
vius, els animals som només el 0,1%, la resta és vegetal!”. Sigueu més humils,
animalistes: siguem-ne tots, més aviat.
Sortim al jardí per fer-li la foto...
Al jardí! La nostra cultura –de
cultivar– ens explica que anem del Jardí de l’ Edèn al Jardí del Paradís: el
jardí simbolitza el món vivible. Anem al jardí, a la vida bona! I potser
serem, un dia, els jardiners del cosmos.
Comparte en Facebook Comparte en Twitter
